Nu ai nimic cu tine și permiți să ți se strecoare picăturile de ploaie pe după gât, fiindcă ai refuzat umbrela sau, da, te poți prefacecă ai utat-o acasă, înăuntru unui tablou.
Și apoi la ce ți-ar servi acumabundența de culori ținute deasupra capului, ori umbrela ar fi doar un mod de a-ți aduna gândurilegrămăjoară și de a le trece nevătămate prin ploaie.
Așa însă mergi fără de ea,doar cu gândurile tale barbare, ca un rege fără de regină, despuiat și decis să izgonească toată camarila sa trădătoare,înconjurat de creaturile punctiforme de ploaie.
Întors din orașul de ploaie,te uiți în oglinda opacă, te vezi/te revezi ca și cumnu te-ai fi văzut niciodată, faci o baie de aburi fierbinți,te aburci pe un pat, te bagi într-un tablou, sub o umbrelă.
PARAGUAS
No hay nada contigo y permitesque te entren las gotas de la lluvia por detrás del cuello,porque has rechazado el paraguas o, que si, puedes disimularque lo has olvidado en casa, dentro de un cuadro.
Y de qué te puede servir ahorala abundancia de colores levantados encima de la cabeza,o el paraguas será solo un modo de juntar tus pensamientosy pasarlos enteros e ilesos por la lluvia.
Así pues caminas sin él,sólo con tus bárbaros pensamientos, como un rey sin la reina,desnudo y decidido a alejarse de todo de su camarilla traidora,seguido por las criaturas puntiformes de lluvia.
Vuelto desde la ciudad de la lluvia,te miras en el espejo opaco, te ves de nuevo como sinunca te hubieras visto, te das un baño de agua caliente,te metes en la cama, en un cuadro, debajo de un paraguas.
PARAIGÜES
No dus res amb tu i permets que se t’escolen les gotes de pluja darrere del coll, perquè has refusat el seu paraigües, sí, i pots fer comsi l’hagueres oblidat a casa, dins d’un quadre.
I, de més a més, de què et serviría aral’abundància de colors estesos per damunt del cap, de cas el paraigües seria només una manera d’ajuntar els nombrosos pensaments i de creuar-los sans i estalvis per la pluja.
Així doncs marxes sense ell,només amb els teus pensaments bàrbars, com un rei sense reina, despullat i decidit a desterrar tota la seua camarilla traïdora,envoltat només de les criatures puntiformes de la pluja.
De retorn de la ciutat de la pluja,et contemples en l’espill opac, et mires i et remires com si no t’hi hagueres vist mai, et dones un bany d’aigua calenta,et claves en un llit, entres en un quadre, davall d’un paraigües.
*Querido Andrei: Te traduzco sin tardanza un poema precioso, en donde la lluvia parece difuminar los límites entre la realidad y lo visionario. Un catalizador que cuenta con la ayuda inestimable del paraguas ausente. En cierto sentido esa desnudez provocada por tal ausencia me recuerda al rey Demetrio cavafiano. Él también renunciaba y hacia mutis por el foro, al menos es eso lo que me impresionó del poeta de Alejandría y que nada menos, ay, que me ha hecho recordar tu magnífico poema. Y en cuanto a entrar y salir de un cuadro, esa ensoñación redondea el poema. Y es que la lluvia tiene esa capacidad de rêverie, si quien la contempla -o sueña- es un verdadero poeta...