
El poeta y periodista Antoni Albalat Salanova se graduó en la Escuela Universitaria de Formación del Profesorado de EGB de Castelló, especialidad de Ciencias Humanas. Ha trabajado como guionista degramas culturales de Ràdio Castelló de la Cadena Ser (1984-1990) y Canal 9 Ràdio (1990-1993). Es colaborador del diario Levante, y ha sido corresponsal en Castelló de El País, El Temps y El Observador de la Actualidad. También colaboró con el Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura. Actualmente es técnico de información y asessoramiento lingüístico de la Universidad Jaume I y miembro de la AELC. Ha publicado los siguientes poemarios: Cinerari de tardor [Cinerario de otoño], Premi Ciutat de Nules, 1993; L'herència dels hidroavions [La herència de los hidroaviones], 1995; Llibre dels grills [Libro de los grillos], Premi Ciutat de Vila-real, Ajuntament, 1998; Quines bèsties! [¡Qué bestias!], Premi Samaruc de l'Associació de Bibliotecaris Valencians al millor llibre de literatura infantil, 1998; Llibre de voliaines [Libro de mariposas], Premi Vicent Andrés Estellés de poesia, 1999; Tardor a Llareggub [Otoño en Llaregubb], Premi Tardor, (amb Lluís Bartomeu Meseguer Pallarés), 1999; Mar Jaspi, Premi Miquel Peris, Premis de la Mar, 2000; Els peus de la boira [Los pies de la niebla], Premi Maria Mercè Marçal, 2001; Gàbia de poesia [Jaula de poesia], 2001; Tords, [Tordos] 2003; Tractat del caos [Tratado del caos], Premi Festa d'Elx, 2004; Haikus [Haikús], (con Clara Andrés Roqueta), 2008...
Referencias críticas: Haikus en revistadeletras.net; Los lenguajes poéticos de Antoni Albalat, Laura López Fernández, un estudio de su obra en http://www.ucm.es/info/especulo/numero19/albalat.html; Antoni Albalat Salanova en iifv.ua
Ple de formigues el meló Wasps with yellow whiskers waitfor food beside her china plateAnts beside her little feetare there to share what she will eat.Leonard Cohen La tarda omplia el meló de formigues;ple de formigues el meló, escampadissade granes: el terra sembrat d'ivori.Com les dentetes de les amants,De la cançó Shih-ching, titulada Shih-jen:
«Mans de jonc,la pell suau, de mantega.Coll llarg i blanc, cuc de seda,Dents com llavoret·tes de meló,Cap de cigala, celles de voliaina.El somriure enciser,Al seus ulls ressalta el contrast de la nit i el dia”
I als teus ulls esmaragdien les parresAmb la plenitud, encara aspra, tota ocellI estiu, només pressentida,Del Chardonnay que vindrà,envoltat de tardor, frescor i bolets.
El solstici, o qui sap si la mateixa tarda,Escampaven també una unanimitat capciosa,escatològicament agredolga, que havia presel color dels lilas esmorteïts.Estesa, la unanimitat capciosa, damunt les dunes,Efímeres mamelletes de la platja,les quals semen de preludi aitecliia les salines,a"oceanografía dels mestres.Potser fóral'anunci d'una navegadohialóptera; una blava navegació de les atencionsfixades sobre els capells i l'escuma refutablesobre la superfície espectral delsTerradets.«El so pastós dels muricecs»,—va dir Anna.
Amb tot i això, a Sant Petersburg, a Moscou,Havies rebut el fibló de l'agulla dauradaper damunt de les torres (barraques o no), infladescom els bulbs dels jacints, com les cebes. Sí, ja ho sé:no t'agraden les cebes, enteses, qué hi farem?Tanmateix, recorda-ho: la ceba, les cebes, adesiara,són com la memòria, on els tels i els vels (fins i fràgils)dels records s'hi van encastellant: Cafarnaüm rodanxonet,capa a capa, sense descans, sense aturar-se:indesinenter, hauria escrit Salvador Espriu. I ja dic,amb el fibló d'agulles daurades, espiadimonis d'or i tardor,com la sorra dels deserts del nord d'Africa, recolliesla perfecció de les nits suades que,sorrals del viure,se'ns escolaven entre les mans, caragolet.
Era l'hora mateixa dels ascensors que menen dalt de tot,A la teva torre enlairada sobre la cinta de mercuri,:ieuen amb l'absolut. O era l'hora de les ungles damunt=:"larbrequan fem l'amor, drets, capfoguers;capfoguers de totes les braseson ha habitat el nostre desig i la serie dePfuncl.Senseira,sense recanca, xops com la poloa de les primes,Encastem les peces del puzzle queIreie mcíe la caixeta,del gran caixó, de la calaixera, del canteram de les passions.I esclafim a riure en grans rialles, stakhanovistes rialles obscenes:riem de la vida, de la mort, de l'amort, de l’amor i dels versos.De quines coses hauríem de riure, si no?No, no deia un poeta valencià: «A mamar els versos!»?Doncs això: «A mamar els versos!»Que ben dolços són els mugrons!A mamar la Poesia! A M-A-M-A-R!Amar, amor, mamar!Amb amor a mamar amb mamar a l'amor.També, amb solemnitat, això sí, de La vida, instruccions d'ús,de Georges Perec; dels seus detalls obsessius i perfectes,dels exercicis d'estil, dels oratgells que bressolen falziesi dels grills de basalt, amb unaTau a l'espatlla,sempre els havies pensat marronets,del carrer de SantAntoni.
Sí, devia ser aquella hora, no ho recordo bé.Damunt laserralada fendida, entre els congostsque dibuixa la Roca Regina,entre els penya-segats altius del viurei el noviure, el Mont sec de lavida i la mort,amb els seus fòssils i les sextines alcaiques.Amb el triomf escèptic, glucosat, de les fruitescasolanes: peres i préssecs,fígues i melons, primes.síndries, plátans i xirimoies, delicades mandarines:i el térra eixut, clivellat de l'agost, mentre ploviaesperma a la cuina,mentre copsàvem la insistènciade certs saltamartins.I lesTormioues s'enduien les engrunes del meló,del meló llescat com la lluna, amb la pal·lidesa de vainilladel Chardonnay, amb elpostgust del Riesling,el Waltraud0elGewürztraminer...vés a saber.Ara tots els vins són bons.O, a certes edats,només ens es permés de beure bons vins.
Sí, devia ser aquella hora, no ho recordo bé.Ara puc llegar les inscripcions i obligo l'escenaria un abandonament de sucre i perfeccions,de melics que s'obren alegres: un vol d'escarabats,peluts dimonis, sexes sense dimecres de cendrai ready-mades amb perdurabilitat ferolítica.Hi ha també els diputats, el ministre de la governaciói la canalla que cerca conquilles a la vora de la platja.Damunt el palimpsest de la teva pell faig provaturesde llengua, saliva. Repasso capitulars uncíais,empremtes de la ploma de vidre, abragades de sipionet,sicofància de bestiolet-ta peluda.. .iarboronaus contra els enemics dels contes:contra els que trenquen les formules biòniques de Vladimir Proppo els jo(c) s literaris proclamats pel teu amicVigotskii.Sol ser llavors quan, entre els camps decebuts de la tendresa,¡cónica la terrissa colpeja la patronal dels núvols,La pastoral dels anecs, la remor dels campanars llunyansi la lenta agonia rovellada dels hidroavions.
Sí, devia ser aquella hora, no ho recordo bé.Sí, devia ser aquella hora, no ho recordo bé.Arribàrem més enllà del límit de les rouredes;amb la línia de l'horitzó sotmés al pensament càrstic,al coneixement dels delitosos racons a l'ombradels lledoners,amb la boca plena de mores, els ulls encegats d'estiu.Arribàrem més enllà del límit de les rouredes;a l'abaltiment dels llogarrets de les prades on pasturentrens a vapor amb un enyor absolut, infinit i vacu,—diries.
Sí, devia ser aquella hora, no ho recordo bé.Allà on no hi ha dependencia dels dimoniets de pelfai la noblesa estàtica dels teus pits cerca instruccions de dilluns,del dilluns que em consumia busa d'aquesta pena meva,eterna pena, pastada de llunyania,objectiu de l'absolut que s'esdevégloriosa i violada trompet-ta.Sí, devia ser aquella hora, no ho recordo bé.
La tarda omplia el meló de formigues;ple de formigues el meló, escampadissade granes: el térra sembrat d'ivori.Com les dentetes de les amants,de poetes xinesos: LiBai, DuFu, qui sap...Sí, devia ser aquella hora, no ho recordes bé.Sí, devia ser aquella hora, no ho recordo bé.Sí, devia ser aquella hora, no ho recordem bé.La tarda omplia el meló de formigues:doncs això: «A mamar els versos!».«A mamar els versos!».
Los poetas Montse Anfruns, Antoni Albalat y Pere Bessó
Lleno de hormigas el melón
Wasps with yellow whiskers waitfor food beside her china plateAnts beside her little feetare there to share what she will eat.Leonard Cohen
La tarde llenaba el melón de hormigas;lleno de hormigas el melón, tendelera de granas: el suelo sembrado de marfil.Como las puntillas de las amantes,de la canció nShih-ching, titulada Shih-jen:
“Manos de junco,la piel suave, de manteca.Cuello largo y blanco, gusano de seda,dientes como pepitas de melón,cabeza de cigarra, cejas de mariposa.La sonrisa hechicera,en sus ojos resalta el contraste de la noche y el día”.
Y en tus ojos lucían esmeralda las parrascon la plenitud, todavía áspera, toda pájaroy verano, sólo presentida,del Chardonnay que vendrá,envuelto de otoño, frescor y hongos.
El solsticio, o quién sabe si la misma tarde,esparcían también una unanimidad capciosa,escatológicamente agridulce, que había cogidoel color de las lilas mortecinas.Extendida, la unanimidad capciosa, sobre las dunas,efímeras mamitas de la playa,que servían de preludio al tedio y a las salinas,a la oceanografía de los maestros. Quizá fuerael anuncio de una navegaciónhialóptera; una navegación azul de las atencionesfijadas sobre los sombreros y la espuma refutablesobre la superficie espectral de los Terradets.«El sonido pastoso de los murciélagos»,—dijo Anna.
Aún así, en San Petersburgo, en Moscú,habías recibido el aguijón de la aguja doradaper encima de las torres (barrocas o no), henchidascomo los bulbos de los jacintos, como las cebollas. Sí, ya lo sé:no te gustan las cebollas, de acuerdo, ¿qué le hemos de hacer?Sin embargo, recuérdalo: la cebolla, las cebollas, de vez en cuando,son como la memoria, donde los telos y los velos (finos y frágiles)de los recuerdos se van encastillando: Cafarnaüm regordete,capa a capa, sin descanso, sin detenerse/cesar:indesinenter, habría escrito Salvador Espriu. Y ya digo,con el aguijón de agujas doradas, caballitos del diablo de oro y otoño,como la arena de los desiertos del norte de África, recogíasla perfección de las noches sudadas que,arenales del vivir,se nos escurrían entre las manos, caracolito.
Era la hora misma de los ascensores que llevan arriba de todo,a tu torre elevada sobre la cinta de mercurio,y yacen con el absoluto. O era la hora de las uñas sobre el mármolcuando hacemos el amor, de pie, morillos;morillos de todas las brasasdonde ha habitado nuestro deseo y la serie de Pfund.Sin ira, sin pesar, calados como la pulpa de los ciruelos,engastamos las piezas del puzzle que sacamos de la cajita,del gran cajón, de la cómoda, del canterano de las pasiones.y estallamos en grandes risotadas, estajanovistas risas obscenas:nos reímos de la vida, de la muerte, del amor y de los versos.De qué cosas habríamos de reír, si no?¿No, no decía un poeta valenciano: «¡A mamar los versos!»?Pues eso: «¡A mamar los versos!»¡Que bien dulces son los pezones!¡A mamar la Poesía! ¡A M-A-M-A-R! ¡Amar, amor, mamar!Con amor a mamar con mamar al amor.También, con solemnidad, eso sí, de La vida, instrucciones de uso,de Georges Perec; de sus detalles obsesivos y perfectos,de los ejercicios de estilo, de los vientos terrales que mecen culantrillosy de los grillos de basalto, con una Tau a la espalda,siempre los habías pensado marroncitos,de la calle de San Antonio.
Sí, debía ser aquella hora, no lo recuerdo bien.Sobre la cordillera hendida, entre los desfiladerosque dibuja la Roca Regina,entre los acantilados altivos del viviry el no vivir, el Montsec de la vida y la muerte,con sus fósiles y las sextinas alcaicas.Con el triunfo escéptico, glucosado, de las frutasdel lugar: peras y duraznos, higos y melones, ciruelos.sandías, plátanos y chirimoyas, delicadas mandarinas:y el suelo enjuto, agrietado del agosto, mientras llovíaesperma en la cocina,mientras alcanzábamos la insistenciade ciertos saltamontes.Y las hormigas se llevaban las migajas del melón,del melón rebanado como la luna, con la palidez de vainilladel Chardonnay, con el regusto del Riesling,el Waltraudo el Gewürztraminer...vete a saber.Ahora todos los vinos son buenos.O, a ciertas edades,sólo nos está permitido beber buenos vinos.
Sí, debía ser aquella hora, no lo recuerdo bien.Ahora puedo legar las inscripciones y obligo al escenarioa un abandono de azúcar y perfecciones,de ombligos que se abren alegres: un vuelo de escarabajos,peludos demonios, sexos sin miércoles de cenizay ready-mades con perdurabilidad ferolítica.Están también los diputados, el ministro de la gobernacióny la chiquillería que busca conchas a la orilla de la playa.
Sobre el palimpsesto de tu piel hago pruebasde lengua, saliva. Repaso capitulares unciales,huellas de la pluma de vidrio, abrazos de choco,sicofància de bestezuela peluda...i arboro naves contra los enemigos de los cuentos:contra los que rompen las fórmulas biónicas de Vladimir Proppo los jue(g)os literarios proclamados por tu amigo Vigotskii.Suele ser entonces cuando, entre los campos decepcionados de la ternura,icónico el barro cocido golpea la patronal de las nubes,la pastoral de los ánsares, el rumor de los campanarios lejanosy la lenta agonía herrumbrada de los hidroaviones.
Sí, debía ser aquella hora, no lo recuerdo bien.Llegamos más allá del límite de los robledos;con la línea del horizonte sometido al pensamiento cárstico,al conocimiento de los deleitosos rincones a la sombrade los aligoneros,con la boca llena de moras, los ojos cegados de verano.Llegamos más allá del límite de los robledos;al adormecimiento de las aldeas de los prados donde pastoreantrenes a vapor con una añoranza absoluta, infinita y vacua,—dirías.Sí, debía ser aquella hora, no lo recuerdo bien.Allí donde no había dependencia de los diablillos de felpa y la nobleza estática de tus pechos busca instrucciones de lunes,del lunes que me consume y abusa de esta pena mía,eterna pena, pastada de lejanía,objetivo del absoluto que se tornagloriosa y violada trompeta.Sí, debía ser aquella hora, no lo recuerdo bien.
La tarde llenaba el melón de hormigas;lleno de hormigas el melón, tendelerade granas: el suelo sembrado de marfil.Como las puntillas de las amantes,de poetas chinos: Li Bai, Du Fu, quién sabe...Sí, debía ser aquella hora, no lo recuerdas bien.Sí, debía ser aquella hora, no lo recuerdo bien.Sí, debía ser aquella hora, no lo recordamos bien.La tarde llenaba el melón de hormigas:Pues eso: «¡A mamar los versos!».«¡A mamar los versos!».
Plin de furnici zămosul (fragment)
Wasps with yellow whiskers waitfor food beside her china plateAnts beside her little feetare there to share what she will eat.Leonard Cohen
Seara umplea zămosul cu furnici;plin de furnici zămosul, semințeîmprăștiate: solul semănat cu fildeș.Ca dantelele îndrăgostiților,a melodiei nShin-ching, întitulată Shih-jen:
“Mâini din stuf,piele fină, de spumă.Gât lung și alb, vierme de mătase,dinți precum semințele de zămos,cap de greier, arcadă de fluture.Surâs fermecător,în ochii săi răsare contrastul nopții și al zilei”.
Iar în ochii tăi străluceau cu putere
bobițe de viță-de-vie, încă necoapte, de pasăreși vară doar presimțite,a Chardonettului ce stă să curgăînvăluit de toamnă, prospețime și enzime.
Solstițiul, sau cine știe dacă nu însăși seara,împrăștia și el un miros de fermentare amăgitoare,escatologic acrită, ce avea codulși culoarea de liliac muribund.Extinsă, fermentarea amăgitoare, deasupra dunelor,mămițe efimere de pe plajă,care servesc drept preludiu plictiselii și salinelor,oceanografiei maeștrilor. Să fi fost vorbadespe vestea unei navigații submarine; o navigație albastră a atențieifixate asupra pălăriilor și spuma spălăcităpeste suprafața spectrală a Teradetsilor.«Sunetul zborului moale al liliecilor»,- zice Ana.
Cu toate acestea, în San Petersburg, în Moscova,ai obținut o turlă de la turla aurităpe lângă clopotnițele (baroce sau nu), umpluteprecum bulbii zambilelor, precum cepele. Da, știu:nu-ți place ceapa, sunt de acord, ce e de făcut acum?Așa sau altfel, ține minte: ceapa, cepele, uneori,sunt ca și memoria, în care pânzele și voalurile (fine și fragile)ale amintirilor încep să se înăsprească: Cafarnaüm regordet,bucată cu bucată, fără întrerupere, fără să stea/să oprească:indesinenter, ar scrie Salvador Espriu. Și iată zic,cu turla și turlele aurite, căluții diavolului de aur și toamna,precum nisipul pustiurilor din nordul Africii, strângeaiperfecțiunea nopților sudate care,nisipuri ale trăirii,ni se strecurau printre degete, spiralate.