Si bien la poesía de Niculina me resulta de sí más que agradable, el poema Umblet me atrae por su sencillez, ingenuidad en apariencia y el toque de delicada ironía. Una exquisitez, amigo.
umblet
umblu cu norul deasupra capului,
umbra îmi îmbracă trupul,
trupul devine umbră norului
plutitor,
dumnezeu
trimite îngerii în calea mea,
ceaţa se prăbuşeşte ca un fluviu
nici îngerilor nu le e uşor
oricînd se pot întoarce fără vreun dar,
cu mâna goală, cu privirea apoasă.
marxa
marxe amb el núvol damunt del cap,
l’ombra em vist el cos,
el cos esdevé ombra del núvol
flotant,
Déu
envia els àngels al meu camí,
La boira es desploma com un flum
ni als àngels els és fàcil
en qualsevol moment poden tornar-se’n sense cap regal,
amb la mà buida, amb la mirada aquosa.
marcha
marcho con la nube sobre la cabeza,
la sombra me viste el cuerpo,
el cuerpo se vuelve sombra de la nube
flotante,
Dios
envía a los ángeles a mi camino,
La niebla se desploma como un río
ni siquiera a los ángeles les resulta fàcil
en cualquier momento pueden regresar sin ningún regalo,
con la mano vacía, con la mirada acuosa.
