ziduri în oraşul de iarnăoamenii trăiesc în cutii de conserveoamenii au virgule puncte semne de exclamarecaii sălbatici ajung la abator măcelăriile gem de animale îmblânzitenu sunt fratele vostru nici sora voastră nici apa vie sau moartănu sunt umbra umărul mandibula tibia sau creierul vostrusunt iarna şi toamna celor trişti şi pateticicel care tace şi urcă iederă pe ziduri mucegăitecel care poartă cu el viziuni stoarse de vlagăştiu cum eţi se umflă venele scuipi în oglindă dai cu pumnul în vitrinele zileidincolo de extaz urlet ardoare flacărăsobră şi mută inima de piatră a celui care iubeşte haznaua asta apocalipticălumea cu infinitele ei prelungiri efemeridele scârboase ale melancolieimetafora crâncenă a plictisuluicu ochii daţi peste cap purtând în cioc o candelă de argint care luminează oraşuldacă vezi un om ocoleşte-l te va iubi şi va crăpa singur
dacă vezi o piatră ia-o în braţe va deveni omştii cum e?dincolo de cuvânt doar acoperişuridincolo de acoperişuriferestresemne pentru mai târziuurlete de fiară adormită la timpîn oraşul de iarnădoar ziduriniciun om
doar ziduri
murs a la ciutat d'hivern
pels carrers passa l’hivernla gent viu en llaunes de conservala gent té comes punts signes d'exclamaciócavalls salvatges arriben a l’escorxador els carnissers melmelada d’animals domesticatsno sóc el vostre germà ni la vostra germana ni aigua viva o mortano sóc ombra el muscle maixella tíbia o el vostre cervellsóc l’hivern i la tardor dels tristos i patèticsaquell que calla i s’enfila l’heura pels murs floritsaquell que porta amb ell les visions escorregudes d’energiasé com és
se t’inflen les venes escopeixes a l’espill dónes punyades en les vitrines del diamés enllà de l’èxtasi udol ardor flamasobri i mut el cor de pedra del que estima aquesta claveguera apocalípticael món amb les seues infinites perllongacions les efemèrides repugnants de la malenconiametàfora amarga del tediamb ulls lliurats per damunt del cap duent al bec una llàntia d’argent que il·lumina la ciutatsi veus un tipus evita’l t’estimarà i rebentarà sol
si veus una pedra pren-la en braços esdevindrà un homesaps com és?més enllà de la paraula només teulats més enllà dels teulatsfinestressignes per a més tardudolaments de fera adormida al moment a la ciutat d’hivernnomés mursningú
només murs muros en la ciudad de inviernopor las calles pasa el invierno la gente vive en latas de conservala gente tiene comas puntos signos de exclamacióncaballos salvajes llegan al matadero los carniceros mermelada de animales domesticados no soy vuestro hermano ni vuestra hermana ni agua viva o muertano soy sombra el hombro mandíbula tibia o vuestro cerebrosoy invierno y otoño de los tristes y patéticos el que calla y trepa la hiedra por los muros mohososel que lleva consigo visiones exprimidas de poder.Sé cómo es
se te inflan las venas escupes en el espejo das con el puño en las vitrinas del díamás allá del éxtasis alarido ardor llamasobrio y mudo corazón de piedra del que estima esta cloaca apocalípticael mundo con sus infinitas extensiones las repugnantes efemérides de la melancolíametáfora amarga del tedio con los ojos por sobre la cabeza llevando en el pico un velón de plata que ilumina la ciudadsi ves a alguien evítalo te amará y reventará solo
si ves una piedra cógela en brazos se convertirá en hombre¿sabes cómo es?Más allá de la palabra sólo tejados más allá de los tejadosventanassignos para más tardeaullidos de fiera adormecida al momento en la ciudad de inviernosólo murosnadie
sólo muros
