Lucrând pământul,
impunându-l să piardă din partea lui brută,
a plivi printre rândurile de butuci de viţă de vie
sau de floarea soarelui în plină vară
şi a le păzi de păsări sâcâitoare cu oameni de paie.
Pământul începe de acolo
pe unde au păşit primii oameni,
adică pe faţa nefardată a Lunii,
fără păsări sâcâitoare şi oameni nemernici,
de paie, cu trupurile înfipte în ţepoaie.
Pământul e prietenul tuturora
iar ţăranii sunt cei care ştiu să-l lucreze
cu uneltele lor rutinare, plini de colbul mărunt
ce le acoperă corpurile pirpirii,
aşa pentru ai face să i se asemene.
***
Trabajando la tierra,
imponiéndole perder su lado bruto,
desherbar las hileras de viñas
o de las flores de girasol en verano
y protegerlas de pájaros malos con hombres de paja.
La tierra empieza desde allá
por donde han pasado los primeros humanos,
es decir, por la cara sin maquillaje de la Luna,
donde no hay pájaros malos ni hombres bobos,
de paja, con sus cuerpos metidos en horcas.
La tierra es amiga de todos y todas
y los campesinos saben cuidarla
con sus instrumentos rutinarios, llenos de polvo
que cubre sus cuerpos delgados,
así para dejarlos que se asemejen.
Querido Andrei:
Como ves, te visito todos los días y no sólo te leo, sino que, además, te traduzco. Eres el poeta en lengua rumana al que más he traducido al catalán. Eso lo puedes decir bien alto. Y el primero, encima. Bueno, aquí te va otro.
En esta ocasión vuelves a la tierra y al tema de la fusíon del campesino o el trabajador con la tierra que trabajan. Y cómo la tierra y el polvillo se herman y los asemejan, los unos con los otros, y todos con la tierra. Un canto no sólo a la naturaleza (viñas, pájaros, maleza etc...) sino también el descrédito de la presencia del espantapájaros, esa caricatura del hombre bobo o más aún del pendejo, que también usas una palabra guapa!
Con mi amistad,
Pere Bessó
Treballant la terra
Treballant la terra,
forçant-la a perdre del seu costat brut
de les males herbes enmig de les fileres de vinyes
o de giraflors en ple estiu
i dissuadint els ocells nocius amb espantalls.
La terra comença
des d’on han trepitjat els primers homes,
és a dir, en la cara sense colorets de la Lluna,
sense ocells dolents ni cagacalces
de palla, amb els cossos embotits en forques.
La terra és amiga de tothom
i són els llauradors els que saben treballar-la
amb les seues eines rutinàries, plens de polsim
que els cobreix els cossos eixuts,
fent cara així d’assemblar-s’hi.